En obrir la porta una olor de detergent ens embafa. Descobrim un llit de matrimoni amb la flassada pulcrament estesa. Al lavabo l’olor de lleixiu és encara més forta i a la tassa hi ha una tira de cel·lofana com si ens l’haguessin fet portar expressament de fàbrica. Al minibar han substituït les ampolletes de vodka. Quan entrem a l’habitació de l’hotel res no fa pensar que fa unes hores hi havia uns altres inquilins, uns animals.

L’ANIMAL DELS MOTELS

Márcia Denser

Però sempre acabo als teus braços
de la manera que tu vols

ROBERTO CARLOS, DESFOGAMENT

Ens vam ajeure escoltant Roberto Carlos, la veu dels motels, per què m’arrossego als teus peus? Perquè el sexe és justament això. Aquestes ganes de rebaixar-se amb Roberto, en el coit dels motels. Ell diu: aquest motel ja no és el que era, i jo miro el lavabo, l’amplificador de fibroplast, les tovalloles embalades en bosses de plàstic, els llençols marrons amb ramatges entre ronyós i vestigis de color, els tres miralls rodons muntats en curvim (l’un davant de l’altre, al mig del llit, el tercer al sostre, sobre el llit) esclar que per transformar-nos en una mena de confús còctel de crancs rostits: cames, braços, carns vives, parterre de potes, antenes, pèls bellugadissos, espiant de cua d’ull una altra hidra en perspectiva al mirall del davant, de darrere, de dalt, de baix, escodrinyats, barrejats, confosos, a la tarifa diària, perquè (i aleshores sé per què) tots els motels és sempre el mateix motel, l’animal mitològic, la quimera que s’arrossega interminablement a la matinada al so de Roberto Carlos. 

Repenjada en els colzes, el cap d’ella sorgeix a l’horitzó del mirall. La brasa del cigarro, en el punt quasi central de la pilota entenebrida com el primer sol d’un univers, s’inflama: 

― Ja has llegit Hemingway? 

― Què? 

― He preguntat si ja has llegit… 

― És important? ―s’alça ell lleugerament. 

― Fets. Sembla que ell es preocupa pels fets, al començament. En aquell conte del torero, no en recordo el títol. Comença que el paio truca a la porta de l’apoderat, vol tornar a les corrides, l’apoderat no hi està interessat, diu: només a les nocturnes, 300 pesos, discuteixen el salari. Molt sec, directe. De cop, l’apoderat es mira bé la cara del torero i pensa: és així que es moren tots. I ja està. Vet aquí el cap del monstre, la ganivetada a la boca de l’estómac, Hemingway ens agafa despre… 

― I el paio? Es mor o que? ―reprimeix un badall. 

― La mort només el rodeja. Tota la corrida. Ell la persegueix. Ella l’esgarrapa i l’abandona. Però ell torna a provocar-la. Com un cec. O un ximple. És inútil. Dos cops entre les banyes del toro. Sota les potes dels cavalls. L’esquena es parteix. No encerta ―cosa que és molt senzilla per un veterà― el lloc exacte al llom de l’animal, del diàmetre d’una moneda de plata. La mort només el maltracta, com si estigués jogant, com si ell no la mereixés, com, 

― Però ell es mor o què? 

― No ho sé, el picador 

― Com que no ho saps? Aleshores aquest Hemingway 

― Necessitaria llegir la història. 

― És veritat. Ja m’ho has dit. 

La brasa desapareix al mirall, s’apaga. 

És com un senyal, pensa ella, contemplar aquest cap amb freda tendresa o anar més cap enrere, cap a una pietat llunyana desfermada per l’alcohol, per la solitud, aquell entrepà gris de nits de lectura i insomni i cigarros, com una única nit boreal, albada i crepuscle, llum intermediària i intermitència de neó, de cafè, de galeria, d’esperar sense esperar més, suplicar, implorar allò que ni tan sols té nom. El torero no es mereixia la mort. 

És com un senyal. Rebaixar-se amb Roberto, tu ets més que un problema / ets una bogeria qulsevol, perquè ell sap sense saber una pila de coses, coses que jo ignoro, recorda la maga, aquell personatge de Cortázar que, d’altra banda, ignora Hemingway i aquest, esclar, a més de tu i tots, tots nosaltres, amants i condemnats i Roberto. 

Un toro sotja el fons dels seus ulls: dues espurnes còmplices transmeten l’ordre al dit aspre que vagarosament comença a recórrer la cuixa, cilindre suau de llum negra. El dit va pujant, pinzellant els borrissols invisibles ―hi ha partícules fosforescents a la superfície de la pell― el dit, i aleshores són els dits, es van obrint, aferrant, amb una dolça mossegada, la regió de pèls, agafant els llavis, separant-los amb delicadesa: l’índex rellisca per l’escletxa humida. L’immobilitza un instant allà dins i llavors se’l fica a la boca. El cap està inclinat sobre el seu ventre, però ella sap que ell somriu: un noi submergint el pa a la cassola i tastant la salsa. Mira-la, la mà ara parada al pit, el tacte enganxós, com clara d’ou. 

― Tu ho compliques tot ―els ulls són espurnes perverses. 

Com si fos possible l’amor, com si fos molt fàcil, molt senzill. Possible. Fàcil. Senzill. Del diàmetre d’una moneda de plata. Una escletxa humida. El punt exacte. Amor. 

― No he estat mai a Espanya, o a Mèxic ―ella encén un altre cigarro. 

― O aquí. Necessites un home. 

― Ja hi he pensat. D’altra banda, no faig res més. 

― Pregunto si ja has fet res al respecte. 

― Sincerament… 

― Per tu mateixa. Et penses que sóc un idiota. Sé el que estàs pensant. Aquesta història de toreros fotuts i del tal Hemingway. Molt complicat, no trobes? 

― Així doncs, res d’aventura? 

― Les dones no canvien… 

― Ni els homes. És una bestiesa. Penso. Els sento bategar aquí dintre, cecs, sords, solitàriament, tocant-me fins a la bogeria, penetrant-me fins a la bogeria. És veritat, el plaer també és meu, però doblement solitari, una tasca que acomplim tan distretament, tan alienament com un violí que es toqués a si mateix en un dormitori de quarter, tasca de la qual només podria, només hauria de neíxer amor i música, amb tot… 

― Roberto Carlos ―assenyala ell l’altaveu. 

― No estic parlant de fons musical i a més això és una altra història (per què m’arrossego?). 

― Vols dir que jo només em masturbo? 

― Que nosaltres. 

― Això. Que nosaltres. 

― No ho sents també així? 

― No ho sé. De vegades… 

― Això mateix. 

― Què vols? És bo per mi, bo per tu… 

― Exacte. Bo-mi, bo-tu, un a Guadalupe, un altre al Japó, cardant per internet. 

― Que n’ets, de graciosa, noia. Bevem? Va agafar el menú de la tauleta. 

La brasa es va inflamar novament al mirall: una erupció solar. Però aquest ja és un altre capítol : ara beure, començar a beure i rost avall. 

― Vodka. Vull vodka. 

― Sol? ―el telèfon suspès en la pregunta, l’expressió sorpresa. 

― No. Amb gel. 

Penja el telèfon. La fita intrigat, posant bé el coixí. El cos enorme, en potent repòs, no forma part del rostre. Es rasca els pèls del pit. Ella està agenollada als peus del llit (com si els llits rodons tinguessin cap referència. Són com l’univers, no hi ha direcció, nord, sud, dreta, esquerra, a dalt, a baix, aquests paios són realment diabòlics, Déu és diabòlic, o serem nosaltres que…). 

Ella s’inclina tot acariciant-li les anques doblegades, avaluant-les en el mirall de darrere seu, les natges projectant aquell invisible biquini de sol. Li amoixa el rostre, dubtant, guanyant temps, amb por de parlar :

 ― Sempre beus vodka sense res? 

― Les safates es passegen pel pati repletes de còctels de fruites, martinis dolços… 

― I què té de dolent? 

― Per les noies que es porten bé. 

― I tu? Que no ho ets ? 

El dit contorneja els llavis d’ella: em farà callar, em silenciarà amb aquest petó, em farà emmudir amb aquesta llengua perquè aquestes trobades són accidents vertiginosos el resultat dels quals és el tità de mil ulls, mil boques famolenques que murmuren t’estimo, t’estimo, i que responen t’estimo, t’estimo, brunzint en un tancat de mentides xiuxiuejants de sons al mirall, dimensió de la penombra de la vida, equip de música esmorteint un sol tema que repeteix t’estimo, t’estimo, perseguint la baula d’una cadena presonera que ens abandona així que surt de la boca, i la seva repetició implica la persecució eterna d’allò que ja ha estat darrere la boca, del coixí. Al formular amb els llavis el rotlle dolç de la llengua i de la saliva, saltem al dalvant del temps i immediatament ens sentim abandonats per aquest ocell fugisser que es debat, t’estimo, t’estimo, acte irreflexiu de l’escopir, separar les cuixes i pendre la primera estocada, recular, avançar, sentir-lo rígid com un cilindre d’acer i aleshores agafar-lo amorosament, uns cinc centímetres, no pas més, i xuclar-lo cap endins, cara a cara, a la gatzoneta, com nens ajupits jugant a pínsol, hipnotitzats pel moviment de les boritlles que rodolen, evolucionen, s’aturen, continuen, l’entrexoc de les boritlles líquides, nova punxada, nova reculada de malucs, les boques navegant per les boques, al riu de les boques, al mar de les boques, a les cavernes de les dents i de la llengua, en el corrent de les boques, goles, ventres molls i allà baix el borbollar esbotzant els marges que reculen, cedeixen, mentre ell bombeja, mascle i tendre, i bat i bat, martelleja el límit viscós, implorant néixer de nou, i combat i s’estimula i la maltracta perquè ella udola, xiuxiueja obscenitats ―les primeres paraules que un home sent i les últimes― evolucionant, insuportable, maleïda, insuportable, adorable, ja no és plaer, ja no és dolor i és el miracle, la vertiginosa erupció, un terratrèmol vist allà al lluny i el centre d’un huracà, presenciar una catàstrofe atòmica i al mateix temps estar en el centre, com Déu, com Déu, com Déu. 

Després del violent crepitar fred, el moviment cessa i aleshores tornar a sentir el vent planyent-se a les marquesines dels edificis, a les estructures d’acer de la ciutat industrial més propera i, si no fos el vent, ens podríem sentir fins i tot a nosaltres mateixos (que és l’última cosa que ens agradaria sentir en la freqüentació dels motels); per això el nostre ego assolit retorna, monstre rugidor i oceànic, a les cavernes interiors, encadenant-s’hi. 

Allà a sobre, al mirall, dues, quatre, sis, vuit larves trencades, alliberades de l’embolcall. 

Acaba la cervesa i li venta un cop de palmell a la cuixa: 

― Anem (pensant-ho bé, demà no aniré a treballar / i a més a més). 

― Encara hi ha vodka ―assenyala ella el got amb un dit mandrós, dos terços buit. 

―Deixem-ho per la propera vegada ―ell ja es posa la camisa. 

Al sortir, als miralls, Roberto Carlos. 

Esperant. Prometent. Rebaixant-se.

Traducció a càrrec de Josep Domènec Ponsatí.
[Aquest conte pertany al llibre Diana caçadora]

Márcia Denser: nascuda a São Paulo, és autora, entre d’altres, dels llibres següents: Tango fantasma (contes, 1977), O animal dos motéis (novel·la curta, 1981) i Diana caçadora (contes, 1986).