el gosset va riure

revista de literatura 

A vegades oblidem que hi ha més sorolls que els del trànsit i els telèfons d’una ciutat que ens ofega. Se’ns escapen sons que no ens envolten habitualment i desconeixem de forma irremeiable la remor de moltes clofolles d’ametlles que es trenquen arrítmicament al carrer.

LES TRENCADORES

Quan dic trencadores d'ametlles, no vull pas referir-me a cap aparell o màquina especialitzada en aquesta feina. Les trencadores a què vull referir-me eren aquelles dones i noies, força simpàtiques, i bastant sovint molt maques, que, com a maquinetes humanes, trencaven les ametlles una a una amb les mans, ajudades tan sols d'un simple ferro d'un pam de llargada. Cobraven de salari tres rals per trencar les ametlles d'una quartera. El temps que es necessitava oscil·lava entre quatre o cinc hores, car a més de trencar-les també se n'havien de triar els clafolls. Tot plegat depenia bastant de l'habilitat de cada una, i de si les ametlles eren més grosses o més petites.

Bé doncs, girem endarrera uns quants fulls de la nostra vida i retrocedim uns seixanta o setanta anys del temps passat: abans de la meitat del segle XX, els comerciants del nostre poble que es dedicaven a comprar ametlles eren quatre o cinc, i tenien la labor de fer-les trencar, ja que els resultava més vendre el gra net al comerciant-comprador de torn.

Cada any, arribat l'octubre i fins al novembre, si el temps meteorològic hi acompanyava, el poble en general s'enriolava amb el soroll tan característic que ocasionaven els grups de noies i dones, i menors, que trencaven ametlles. Jo personalment recordo que sempre l'associava amb el soroll que feien les canals de les teulades, abans d'estar canalitzades, un dia de pluja torrencial, en dèiem petacanals. Era tot això, i les cantúries que feien les noies tot treballant mentre repetien moltes vegades les cançons de les sarsueles de la propassada festa major del poble, com ara 'La Dolorosa', 'El Manojo de Rosas' o 'Los Claveles'. Em ve, amb insistència, una cançó el títol de la qual ara no recordo, i que deia: 'Carmeta, no anem al cine, no anem al cine...' Una altra cançó, que crec que era també d'una sarsuela, feia així: 'Dónde estarán nuestros mozos, que a la cita no quieren venir...' I moltes d'altres, i durant bona part del dia... Això donava al poble una vida plena d'activitat i alegria.

Però, no ens hem pas d'enganyar, ja que no tot eren flors i violes. Vivíem al tercer món, les necessitats eren ben paleses pertot, i les noies, principalment, si volien disposar d'algun dineret, s'havien d'espavilar. Més d'una, durant el mes de setembre anava a plegar avellanes a alguns dels pobles del Camp de Tarragona, i així es podien arreplegar alguns centimets per poder celebrar la festa major, no molts però, car el jornal d'una dona, en aquell temps, tan sols era de tres o quatre pessetes.

A mig octubre era quan començava al poble la temporada de cara a guanyar algun dineret trencant ametlles. No tots els anys eren bons, car en alguns pel fred, i en d'altres per les secades o per l'eruga, la collita de les ametlles era molt minsa, i fallava més d'una vegada.

Trencar ametlles, doncs, consistia a muntar-se una tauleta amb caixons de fusta, i damunt la tauleta una llosa de pedra ben plana, un bon ferro a la mà..., i la parada ja estava apunt. Durant molts anys, això es feia al carrer, fins i tot algunes noies aprofitaven els pedrissos, en aquells temps bastant abundants pels carrers del nostre poble, per fer-los servir de taula per trencar ametlles. Més tard s'aprofitava algun local cobert per dur a terme aquesta activitat: al molí de cal Manresa, a cal Molla, a cal Ferrer, a cal Rogeta, i a alguns altres llocs on s'hi practicava la trencada d'ametlles.

Després de trencades les ametlles, se'n triaven els clafolls perquè no n'hi quedés cap. Era molt important fer-ne un mínim de bocins i que no n'hi quedés ni una, entre els clafolls, car alguna vegada el comerciant castigava econòmicament la trencadora que no complia amb la feina ben feta. També s'havia de tenir habilitat per no picar-se els dits amb el ferro, perquè altrament les 'mosteles' estaven a l'ordre del dia. I també era important de no fer gaires 'aplucs', car això podia representar una pèrdua de temps. (Els aplucs eren les ametlles mal trencades).

La majoria de noies trencaven una quartera d'ametlles al dia, que eren uns trenta-cinc quilos aproximadament. Algunes feien les sis mesures, i alguna arribava a les dues quarteres, si tenia l'ajuda d'alguna canalla. A l'any 1934-35, els les arribaren a pagar a entre dues i tres pessetes per quartera.

Acabada la guerra, l'activitat de trencar ametlles tornà a reprendre's, però ja no fou el que havia estat abans. Si bé el salari era més elevat, aquell petacanals tan característic deixà de sentir-se, car la gran majoria de trencadores treballaven en locals tancats. La desena dels anys quaranta fou de misèria i de dolor i, per tant, les ganes de cantar minvaren molt tant al tros com a casa, i les poques cançons que se sentien eren al·lusives a la guerra, i de caire patriòtic.

Arribàrem als anys cinquanta, que és quan es començà a parlar de les màquines trencadores d'ametlles. Llavors s'escampà el pànic dins el cercle professional d'aquesta feina, pensant que tota aquella gent quedaria sense treball, i per tant que deixaria de guanyar aquells dinerets que ingressaven aquelles dones i noies amb tanta il·lusió.

Però res ni ningú no pogué impedir que el progrès guanyés, una vegada més, la partida a la tradició. No recordo amb exactitud l'any que el Sr. Vives de l'Albi instal·là una màquina trencadora d'ametlles a Cervià, sent ell el promotor i financer, i el Josepet del Llurba el maquinista i encarregat. La màquina fou instal·lada en un local del carrer d'en Clavé. Així s'acabà aquella tradició centenària de trencar ametlles a mà, que tan bons moments d'alegria i eufòria ens havia proporcionat.

No sé si hauré estat prou hàbil intentant mostrar, a tothom que em llegeixi, el que fou aquella humil però necessària professió, que tan bons records i alegries ens va proporcionar als qui visquérem aquells temps. Ja em perdonareu si trobeu alguna inexactitud quan parlo de salaris o de dates concretes. Tan sols em resta donar les gràcies i felicitar aquelles dones que encara viuen, i que havien pres part en aquelles activitats tan entranyables com foren les de trencar ametlles.

Sebastià Martí i Muntanyola

(Cal Fracès)